UN RIURE ALLIBERAT
Els dies 21, 22 i 23 de novembre, el Grup de Teatre Eduard Costa ens va obsequiar amb un recull de sis sainets de to humorístic que ja s’havien representat anys enrere. Van passar per l’adreçador del riure quatre escenaris radiofònics: el primer atacava la doble moral de l ‘Església i d’alguns fidels; el segon se centrava en el tòpic del burleta burlat, incidint també en la doble moral. El tercer evocava aquells consultoris franquistes amb presentadora femenina però autor masculí encobert del règim; fos el que fos que patissin les consultants, la resposta conduïa a la revictimitznació. El quart episodi ens traslladava a les transmissions locals de partits de futbol, posant el focus en un davanter fallaire amb síndrome de gos apallissat. Ja fora dels escenaris radiofònics vam desplaçar-nos als centres sanitaris i al cinema per observar la condició femenina: de primer, assistint a l’evolució d’imposades relacions entre una metgessa nimfòmana i un pacient; tancant el recull vam riure amb les passions confesses i inconfesses de dues germanes envejoses, molt a l’estil de Les Tres Teresines.
L’espectacle va començar amb una mica de retard per causa d’una manifestació propera, però de seguida va agafar bon ritme. Cal remarcar que tots els actors han millorat en desimboltura i seguretat, i s’adverteix de seguida que el grup es compenetra. També s’ha avançat en la memorització dels textos, amb la qual cosa hi guanya molt l’ocupació de l’escenari i la interpretació, aquí sense espais per la vergonya. Pel que fa al muntatge, l’espai impedeix la circulació lògica d’algun actor, però és el que hi ha. Quant a la producció, volem subratllar la magnífica tria de vestuari i la participació inesperada d’un actor sense guió, un esquelet autèntic.
En relació a l’obra, considerem que els temes tocats estaven molt ben pensats per al públic de l’Agrupa. Ultra riures i catarsis, consta que algun ull de poll va trepitjar. Tot un mèrit. Endemés, la ironia militant eterna pròpia de la sàtira deixava pas en ocasions al vodevil d’embolics i no li feia fàstics a l’esperpent. Hi veiem la mà traçuda del director, la feina del qual ha anat infinitament més enllà de la guia d’actors. Només sap greu que el clímax de la vetllada arribés al tercer capítol, amb la voleiada genial dels sostenidors a escena i a platea. Això va suposar un petit handicap per mantenir el to en els sainets següents. La perícia d’actrius amb gran presència escènica ho va resoldre amb nota. En definitiva, considerem que tots i cadascun dels membres del Grup, els que pugen a l’escenari i els que treballen entre bambolines, mereixen un calorós aplaudiment. Impossible no riure, benvinguda la cua de palla.
Bona feina, nois!
Carrussel de Fotos
